Orfeo de Claudio Monteverdi

L'Orfeo és una de les primeres obres reconegudes com una òpera, composta per Claudio Monteverdi amb text d'Alessandro Striggio pel carnaval anual de Màntua. S'estrenava a l'Accademia degl'Invaghiti a Màntua el febrer de 1607 i el 24 de febrer del mateix any al Teatre de la Cort també a Màntua, i posteriorment a Venècia el 1609.

Monteverdi, que tenia 40 anys, era un gran expert en la composició de madrigals, i encara no s'havia detingut en la composició d'obres per a aquest naixent gènere escènic.

Vincenzo Gonzaga, Duc de Màntua, va sol·licitar a Monteverdi que posés música al mateix tema, basat en la faula d'Orfeo, l'antic mite recollit i reconstruït per Angelo Poliziano, cent anys abans.
El llibret va ser elaborat per Alessandro Striggio, permetent al compositor traçar tota una gamma d'intensitats dramàtiques. Monteverdi va entreteixir en la rica varietat de l'acompanyament orquestral formes musicals antigues i noves i va aconseguir una síntesi estilística, resum de tot el millor de la música profana vocal de la seva època.
Monteverdi se serveix d'una agrupació que per la quantitat d'instruments i la varietat dels seus timbres, planteja una revolucionària sonoritat, encara que la utilitzi en tota la seva magnitud només en pocs passatges.
En el plànol estrictament vocal les nombroses intervencions d'Orfeo anuncien ja les «àries de bravura» de l'òpera barroca italiana, amb florits ornaments, així com els cors que plasmen els trets excel·lents del madrigal de l'època en parlaments breus i concisos.

La primera part de l'òpera està plena d'alegres cors i balls, amb els apassionats soli del protagonista

Títol original: L'Orfeo
Llengua original: Italià
Gènere: Òpera
Música: Claudio Monteverdi
Llibret: Alessandro Striggio
Font literària: Angelo Poliziano Favola di Orfeo
Actes: cinc
Estrena: febrer de 1607

Teatre:Accademia degl'Invaghiti de Màntua

Estrena al Liceu: 20 de maig de 1993

Se celebren les esposalles d'Orfeo amb Eurídice, que ha conquerit el seu amor amb la dolçor de la seva música. Però, enmig de tanta alegria, un esdeveniment imprevisible introdueix el dolor: la núvia ha mort per efecte del verí d'una serp. Orfeo no dubta: anirà al regne dels morts per convèncer Plutó que li torni la vida a Eurídice. L'Esperança acompanya el protagonista fins a les mateixes portes de l'infern, on es llegeix la inscripció: Deixeu tota esperança els que entreu. Orfeo avança, i adorm amb el seu amanyac Caront, el guardià de l'infern; aconsegueix després commoure Plutó, que li permet recuperar a la seva esposa, posant com a condició que no es torni a mirar el rostre d'Eurídice fins que sigui de nou en el regne dels vius.
Orfeo dubta, de sobte, de si la seva esposa vindrà amb ell; es dóna la volta, per arribar només a veure-la desaparèixer de nou en el regne dels morts. Davant de la debilitat de l'home, davant del seu pecat, queda la solitud. Orfeo torna al món, sense la seva estimada, i el món, representat pel Cor dels esperits de l'infern, li recrimina: el que va vèncer a l'infern ha estat vençut per les seves passions; només aquell que es venci a si mateix mereix la glòria eterna. El mite grec acaba aquí: Orfeo, sol en un desert paratge de Tràcia, és destruït per unes geloses Bacants. L'heroi ha mort, i amb ell tot l'humà que representava: bellesa, noblesa, lliurament, amor.
Monteverdi introdueix la veritable glòria de l'humà en tot el seu dramatisme al final de l'òpera. Quan Orfeo està a punt d'abandonar-se a la desesperació, el cel s'obre, i d'ell descendeix Apol·lo: Déu ve a salvar l'home. L'última escena de l'òpera és un diàleg commovedor entre Apol·lo, Déu, i Orfeo, l'home, en el qual el recrimina no per la seva debilitat, sinó que li recorda quina és la veritable condició de la seva humanitat: Escolta'm, i tindràs alegria i vida.